Ronda de reconeixement

L’un, Mosso antidisturbis. L’altre, escriptor i jove activista social. Aquell dimarts al vespre, sense saber-ho, confluirien (de nou, i aquest cop) al pis del subsòl del Boyberry, en una de les seves conegudes festes temàtiques setmanals.

L’ambient era tòrrid, ja eren ben bé quarts de vuit i aquell dia el local fregava el ple, en el seu moment àlgid. En un dels espais comuns, foscos, del pis de sota del Boyberry es van tornar a reconèixer…amb les mans. Primer amb les puntes dels dits, prenent contacte i ràpidament amb el palmell de les dues mans, magrejant-se els paquets, la pitrera, els braços, l’esquena i el culet amb fruïció. La confusió va ser també evident, amb altres tocaments i morrejades d’altres participants…”Què? Nem a una cabina?”

Unes passes a fora, amb més llum, van ser suficients.

-Espera -el Mosso-, ens coneixem?
-…ehmm
-Sí, trobo que sí. Tu i jo ja ens hem trobat, ja hem coincidit, però en un altre ambient…diguéssim.
-Haha, en un viatge de metro, anònim i silenciós? En unes tertúlies literàries? En un restaurant, sopant a prop? Al gimnàs? Al Grindr? Haha buah vés a saber tio…
-Sóc Mosso antidisturbis
-Òndia
-Sí, i estic bastant convençut que ens coneixem d’aguantar-nos la mirada en diversos moments en un cordó policial, en una protesta social d’aquestes fortes…Trobes que podria ser?
-Oh i tant q pot ser. I de fet crec que ja recordo en quina mani va ser…han passat uns mesos, n’hi ha hagut moltes més a la ciutat però aquella…i aquella mirada, enmig de tanta tensió…

-Molta, gairebé ens van arribar les ordres de…

-Però no deixàvem de buscar-nos la mirada. L’aguantàvem tant com podíem, sense deixar de jugar els nostres papers.

-Fer la nostra feina.

-Ens desitjàvem, ho vaig veure en els teus ulls, a través de la visera del casc, i ho segueixo veient ara. Tenim un afer pendent.

-…Ufff

-Quina situació…-passant-li la mà per la cintura i baixant cap al culet.

-Quina situació.
-Hem de complir amb la nostra feina…i amb els deures pendents…Passem?-començant a moure’s cap a la sala del gran llit.
-Passem -ja menjant-li la boca, trencant ja definitivament aquesta barrera sobtada, aquesta lluita entre “els dos jo”. Estaven a Boyberry.
A penes van arribar al llit. Es morrejaven i es tocaven amb foc desfermat, gairebé van entropessar i es van estirar al llit mig deixant-se caure, sense deixar de desitjar-se, de menjar-se, de treure’s la roba quasi a esgarrapades. L’escena era ferésteca i de gran intensitat. Alt, altíssim voltatge. Van captar l’atenció d’altres nois que gaudien del local i tot just ara, també de l’espectacle, ple de flamerades. Gaudien intensament, totalment envoltats, assajant totes les postures possibles i imaginables per llepar-se i rellepar-se els seus pollots. Fins que va arribar el moment de la doble penetració. Una follada d’antologia. Primer l’un, després l’altre. Màxima versatilitat i rematada final amb un trenet a tres…Mai abans havien gaudit tant sobre un llit, que per poc trenquen.

Van sortir del local plegats però van marxar en direccions oposades. Uns mesos després, a la primavera, es van retrobar allà on no van poder oblidar-se: al carrer, en un cordó policial i amb foc als ulls. Més foc que mai.